Fotos Almoines

dilluns, de novembre 16

L'antic Escorxador d'Almoines

L’actual edifici del Llar Juvenil d’Almoines ha tingut diversos usos al llarg del temps. Si ens remuntem al principi del segle passat vegem que era el Cementeri municipal. El tros de camí que anava de la carretera fins al cementeri servia de Via Crucis i tenia, a la dreta, la sèquia, on hi havia (fins al anys seixanta) unes lloses on les dones anaven a escurar i llavar roba, mentre que per l’esquerra ens trobarien, al principi, les moreres de la fàbrica de seda i més endavant, envoltant el cementeri, oliveres i fins i tot algun garrofer.
El 27 d’abril de 1908 es beneïx el cementeri nou que tots coneguem a l’Antigor i és més de 20 anys després, el 7 de març de 1926 quan l’Ajuntament “por constituir un atentado a la salubridad e higiene públicas” decideix el trasllat de les despulles des del cementeri vell al nou.
Per eixe època, el 28 de febrer de 1926, l’Ajuntament ven a Evaristo Soldevila Mengual l’escorxador municipal (que desconec on estava situat) i per tant Almoines es queda sense cap edifici on sacrificar els animals, la qual cosa va obligar a que l’Ajuntament després de vendre’l el tinguera de llogar al comprador, el tal Evaristo, en principi per a 4 mesos, a raó de 10 pessetes mensuals i, més tard, el 18 de juliol, per a un any més a 15 pessetes al mes.
En desembre de 1927 l’arquitecte J. Pedrós realitza el projecte del nou escorxador sobre el que havia estat el cementeri. Escriu Jesús Escrivà a L’Almoina 29 (Primavera 2002):
“Al “Matadero” hi ha zones de sacrifici i de cremació, i hi ha uns preus segons siga vaques, porcs, ovelles i cabres, i cabritets. De fet es troben ordenances i taxes per als Escorxadors, “Arbitrios sobre degüello y desuello”, i llicències per sacrificar animals fora de l’escorxador, mentre siga consentit per l’Ajuntament.”
Els que de xiquets fórem veïns de l’escorxador encara recordem els crits dels porcs quan es mataven, l’olor a carn cremada quan es cremaven el pèl, els xorros de sang, o la imatge del bou p

enjat per tal de tallar-lo a peces. Ens venen a la memòria els habitants de l’edifici, Consuelo i les filles, sa mare, el primer home (dissortadament mort d’accident al caure del campanar quan es trobava tocant les campanes un dia de Sant Antoni) i Valentí, el segon, que va viure junt a Consuelo el final del “Matadero” tenint que anar-se’n a viure a una casa dins del poble.
En el vídeo, gravat en 1985 vegem un escorxador en ruïnes, utilitzat com a magatzem municipal, on destaca el carro metàl•lic que passava pel poble arreplegant el fem de les cases.

dijous, d’octubre 15

Almoines: Escolans 1959

Als finals dels anys 50 del segle passat, els xiquets d’Almoines, després de prendre la primera comunió, es feien la majoria escolans. A l’hora de la missa del diumenge, els escolans s'asseien dalt de l’altar major, al voltant del rector, i n’eren tants que ocupaven dues files de bancs. La majoria mai va aplegar a ajudar a missa, d’això ja se’n encarregaven els majors.
Bàsicament ser escolà suposava poder jugar al Centre Parroquial i anar totes les setmanes al cinema debades. Amb aqueixos avantatges no va ser difícil que el rector, Don Joaquín, es guanyara als xiquets del poble. Encara recorde com, per tal que aconseguir recursos per a la parròquia, els xiquets passàvem per les cases arreplegant vidre que després es venia. Fa 50 anys ja reciclàvem a l’Almoina!
L’esmenta’t Don Joaquín no tan sol es guanyà la voluntat dels xiquets, també la de la majoria dels majors. La prova és que quan l’Arquebisbe el va destinar, en contra de la seua voluntat, a un altre poble hi hagueren manifestacions en contra, de forma que el nou rector que va vindre, després d’un cert temps amb l’església tancada, tingué, en principi, un buit de la majoria dels parroquians (en senyal de protesta se’n anaven a missa a un altre poble), la qual cosa va fer que en els pobles del voltant es diguera allò de “Almoines pueblo sin Dios”.
Encara, l’any passat, en un article publicat a El País, el 12 del 7 de 2008, la nostra paisana, professora de la Universitat de València, Isabel Morant Deusa, filla de l’alcalde franquista de l’època i a més, com diu ella “poco partidario del cura”, recordava els fets des del seu punt de vista (per cert ella fixa com a data dels fets en 1957 i segons consta en els llibres de la parròquia van passar en 1959 que és l'any en que es va fer la fotografia anterior):
En los cincuenta, en pleno franquismo, fue el entonces arzobispo de Valencia, Marcelino Olaechea, quien no quiso dar su brazo a torcer cuando los de este pueblo le pedían que no hiciese efectivo el traslado del cura de la parroquia con el que la mayoría de la gente estaba contenta. La tajante negativa del prelado desencadenaría sus iras de forma que las gentes se organizaron y opusieron una resistencia impensable en pleno franquismo. Por supuesto, en aquellos años, los díscolos fueron pronto castigados; el sacerdote que no querían perder tuvo que marcharse del pueblo, el arzobispo decretó el cierre de la iglesia y Almoines llegó a ser conocido en la comarca como El Pueblo sin Dios. Mi padre, que era alcalde en el año 1957 en que ocurrieron las cosas que les cuento, fue también castigado y relevado de su cargo por el gobernador civil que, según me dijo, le reprochaba que no hubiera tenido mano dura con los alborotadores. Mi padre era muy poco partidario del cura motivo del litigio, pero sabía, no obstante, que debía buscar el diálogo y evitar el conflicto, como él mismo decía, pues si en aquellos días hubiera llamado a la Guardia Civil para imponer el orden, hubiera habido sangre.
Per llegir, l’article complet punxeu ACÍ.

diumenge, d’octubre 4

Festa Perpetu Socors Almoines 2009

Per a veure totes les fotos n'hi ha prou amb fer clic sobre la foto anterior.

Diumenge 31 d'Agost de 2009

Cavalcada de disfresses 2009

La Cavalcada de disfresses es va fer el dissabte de festes, dins dels actes de la Festa dels Sants de la Pedra. Per primera vegada es va fer per la nit en lloc de la vesprada que era com s'havia fet sempre.